El debat sobre la llengua necessita calma i sentit comú per buscar punts d'equilibri que afavoreixin la integració social en les comunitats plurilingües.  S'han de trobar unes bases comunes que permetin la lliure opció lingüística dels ciutadans, tant en les relacions públiques com en les privades, i correspon a tots els poders públics, en l'àmbit de les seves competències, garantir l'exercici dels drets lingüístics a tothom per igual. El primer apartat de l'article sintetitza el desenvolupament del principi d'oficialitat de les llengües a Espanya i les conseqüències que se'n deriven, el contingut del deure de coneixement aplicat només al castellà, els possibles efectes derivats de la condició de llengua pròpia en un territori, i els resultats del principi de no discriminació per raó de llengua. Centrant el tema en el País Basc i Navarra, i per tal de respondre com es poden fer compatibles el dret a una llengua (pròpia però minoritària) en una comunitat plurilingüe i el principi de no discriminació lingüística, al segon apartat s'estudia la realitat sociolingüística en aquesta zona.  Malgrat la seva oficialitat, el dret a l'èuscar no és possible en molts indrets. La realitat sociolingüística plural de les diferents àrees del País Basc ha obligat a idear una planificació que té per objectiu equiparar el coneixement de l'èuscar en l'Administració amb el coneixement de la llengua en la realitat sociolingüística on es trobi. Al tercer apartat, l'autor exposa el desenvolupament de la planificació lingüística en les administracions públiques basques i comprova quina n'ha estat l'evolució i quina és la realitat actual, els sectors afectats i els que han quedat al marge.  L'autor posa en relleu la falta d'iniciatives en aquesta matèria en l'Administració perifèrica de l'Estat.  A més, fa menció especial a l'Administració de justícia, que no té ni la provisió d'exigir el coneixement de l'èuscar al seu personal